2. La Sociologia

2.1- Definició de sociologia, principals teories i mètode científic sociològic.

    La Sociologia (del llatí socius, socio, i del grec λόγοç, logos) és la ciència social que estudia els fenòmens col·lectius produïts per l’activitat social dels essers humans dins del context històric-cultural en el que es troben.

   En aquesta ciència s’utilitzen diverses tècniques d’investigació per analitzar i interpretar des de diferents perspectives teòriques, les causes, significats i influències culturals que motiven l’aparició de moltes tendències de comportament en l’esser humà especialment quan es troben en convivència social i dins d’un habitat compartit.

  Hi ha altres ciències que també estudien àmbits estudiats per la sociologia, com la economia, ciències polítiques, antropologia i la psicologia. Els Sociòlegs estudien les estructures socials (famílies, classes socials, comunitat i poder) i delictes que influeixen en la societat actual.

  La idea principal és que l’esser humà no actua per les seves pròpies decisions, sinó d’acord amb influències culturals i històriques, com poden ser els desitjos personals, les expectatives de la comunitat en la qual conviu, etc. Així, el concepte bàsic de Sociologia és la interacció social o la resposta entre els individus, ja que en aquesta interacció es troba el punt inicial per qualsevol relació social. Els Sociòlegs que estudien aquestes relacions es diuen Microsociòlegs i els que s’encarreguen d’estudiar relacions més complexes com, les d’un Estat, la economia i incús les relacions internacionals, reben el nom de Macrosociòlegs.

   La sociologia s'ocupa de temes molt diversos, referents a l'organització dels individus en grups. Alguns dels temes més rellevants de la recerca sociològica són:

v  El cos humà.

v  Les diferents edats de l'home: infància, adolescència, joventut, maduresa i vellesa.

v  Comportament col·lectiu.

v  Conflicte (criminologia).

v  Cultura i arts.

v  Desviació.

v  Economia.

v  Sociologia de l'educació.

v  Emocions.

v  Relacions interpersonals.

v  Sociologia feminista.

v  Coneixement i ciència.

v  Política.

v  Religió.

v  Grups i moviments socials.

v  Sociobiologia.

 

  La sociologia no es redueix a la recopilació i exposició de dades empíriques. Aquestes es basen en l'observació però han de possibilitar les generalitzacions i finalment han d'elaborar teories sobre la realitat social, que han de sotmetre's a la verificació. En aquesta fase final poden sorgir altres generalitzacions o bé es pot invalidar tota o part de la teoria i això ens aboca a caracteritzar la sociologia com una ciència oberta, no dogmàtica, cumulativa.

Principals teories de sociologia:

Introducció

    La Sociologia com a ciència va aparèixer a mitjans del segle XIX, per estudiar les relacions socials que s’estableixen entre els homes.

Els conflictes socials que es van produir arrel de la revolució industrial van originar una sèrie de reflexions sobre el comportament humà. Apareixen varies corrents de pensament, encaminades a donar solució des de el punt de vista de la sociologia com a ciència. 

Diferents corrents:

  A) El Positivisme i el Funcionalisme són corrents que pretenen atenir-se als fets i pren a la ciència experimental com un model de tota racionalitat. Es el pensament i la filosofia de l’autor Augusto Comte, te una intenció de reforma social en el context de les conseqüències de la revolució Francesa. El positivisme consisteix en que cada concepció i coneixement passa per tres estats: l’estat teològic, l’estat metafísic i l’estat científic. També va introduir la tesi de la "desconcentració de poders" en cert sentit d'àmbit regional, que influiria en algunes de les postures polítiques del Felibritge. En el camp de la sociologia, l'objecte de la qual seria la investigació dels fenòmens socials ordenada a la instauració d'un nou ordre.

Vida:

L’autor Augusto Comte  va néixer a l’any 1798 i va morir l’any 1857. A l’any 1839 va crear el terme “Sociologia” donant lloc a l’aparició de la sociologia com a ciència independent. Però no va ser reconegut fins a final del segle XIX.

La conducte del ser humà no respon a les seves decisions individuals, sinó que està influenciada per altres variables com la historia, la cultura, les expectatives socials de la societat donant lloc a una interacció social que funciona amb unes lleis que la sociologia tracte de descobrir.

Les seves principals obres:

-          Plan des travaux scientifiques nécessaires pour réorganiser la société (1822).

-          Cours de philosophie positive (sis volums, 1830-42) Va ser la seva obra magna.

-          Discours sur l'esprit positif (1844) En aquesta obra va resumir les principals idees de la seva obra, Cours de Philisophie Positive .

-          Système de politique positive ou Traité de sociologie instituant la Religion de l'Humanité (quatre volums, 1851-54) El record de Clotilde de Vaux, que morí al cap de dos anys d'haver-la coneguda, li va inspirar a fer aquesta obra.

-          Catéchisme positiviste (1852).

-          Synthèse subjective (1856).

   B) Marxisme i Consumisme és el pensament i la filosofia de l’autor Karl Marx, es troba influenciada per el filòsof Alemany Hegel, consisteix en identificar el model de producció y com aquest condiciona a la societat. Marx identifica tres models de producció: L’agrari, el capitalisme i el socialista (es el més útil per la societat, reparteix millor les plusvàlues del treball.

Dintre de la línia marxista es situa l’escola de Frankfurt amb pensadors com: Walter Benjamin que considera que l’avanç de les tecnologies no contribueix a la democratització sinó a la banalització. Segons el marxisme, la intervenció política, pot modificar les conseqüències negatives de l’aplicació de la lògica capitalista a les relacions humanes, es una filosofia critica o de canvi.

Vida:

Karl Marx néixer l’any 1818 i va morir l’any 1883. Va tenir una profunda influencia en el pensament social i la critica del segle XIX. Marx va tractar una gran varietat de temes i és conegut, sobretot, per la seva anàlisi de la Història en termes de lluita de classes, resumida en l'encapçalament del Manifest Comunista: «la història de totes les societats és la història de la lluita de classes».

Les seves principals obres:

• La Ideologia alemanya (2 volums)

• La Misèria de la filosofia: resposta a la Filosofia de la misèria de Proudhom

• Manifest del Partit Comunista /

• Manifest comunista 

• Manuscrits econòmico-filosòfics

• Teoria econòmica

• El Capital (6 volums).

• Crítica dels programes de Gotha i Erfurt

• La Guerra civil a França el 1871 

• Cartes a Kugelmann (1862-1874)
• Cartes sobre El capital.

      C) La proposta de l’autor Emile Durkheim consisteix en determinar quins són els elements que constitueixen una relació social i quines són les regles que governen aquests elements, considera que la llengua es un element molt important, arribant a la conclusió que al estudiar l’estructura superficial de la llengua, s’arriba a l’estructura més profunda d’aquesta.

Claude Lévi-Strauss, va ser posteriorment un altre seguidor de l’estudi de la llengua i la seva aportació a la relació social. 

Vida:

Emile Durkheim va néixer l’any 1858 i va morir l’any 1917 va ser un sociòleg i antropòleg jueu francès. El 1879 va entrar a l'Escola Normal Superior, on estudià amb Fustel de Coulanges i conegué Henri Bergson i Jean Jaurès. En acabar els estudis es va incorporar al cos de professors de secundària de filosofia.

Emile Durkheim seguin amb les idees de l’autor Augusto Comte va publicar quatre Obras Fundamentals:

-          La divisió del treball social (1893). La seva  tesis doctoral.

-          Las regles del mètode sociològic (1895). Desenvolupa com aborden els fets socials en forma sistemàtica i científica.

-          El Suïcidi (1897). Primera investigació sociològica basada en dades y anàlisis estadístics.

-          Les formes elementals de la vida religiosa (1912). Llibre en que analitza la sociologia de la religió y la seva relació amb la teoria del coneixement.

-          Llisons de Sociologia (1912). Dicta les llisons sobre: la moral professional, la moral cívica, el dret de propietat i el dret i la moral contractual.

   D) Burocràcia es la filosofia de l’autor Max Weber, es va centrar en l’estudi de les idees i dels mecanismes que mouen la societat, també George Herbert Mead, entén a les relacions socials com un intercanvi de símbols, reconeix per la sociologia l’estudi i la identificació d’aquests símbols. 

Weber defineix la sociologia com la comprensió interpretativa de l'acció social. Per Weber acció social és una acció en què el significat que l'agent o els agents li associen estar referit al comportament dels altres i que és aquest comportament pel qual es guien els agents.

Les ciències socials no han de seguir el model de coneixement de les ciències naturals, compten amb una capacitat de comprensió més gran dels fenòmens. Pretén que la sociologia no només comprengui el sentit causal de l'acció, sinó també la significació que aquesta té.

Vida:

Max Weber va néixer l’any 1864 i va morir l’any 1920. Va ser un sociòleg, politòleg, filòsof, economista i jurista alemany. El seu germà petit Alfred Weber va ser també un destacat economista i sociòleg. El 1882 començà els seus estudis de dret a la Universitat de Heidelberg. També va estudiar en altres universitats, fonamentalment en la de Berlín, on es va dedicar especialment a la història. Es va doctorar en dret, el 1889 i aviat va entrar a formar part del cos de professors de la Universitat de Berlín. Va ser professor d'economia a les universitats de Friburg de Brisgòvia (1894) i Heidelberg (1896), abandonà la docència el 1903 per motius de salut i s'hi va reintegrar el 1918.

Les seves principals obres:

• Die protestantische Ethik und der Geist des Kapitalismus (L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme, 1904-05).
• Politik als Beruf, Wissenschsft als Beruf (La ciència i la política, 1919)
• Wirtschaft und Gesellschaft (Economia i societat, 1922)

Pel que fa al mètode científic sociològic, és la aplicació de conceptes i tècniques de investigació per reunir informació i el seu tractament per treure conclusions sobre fets socials. El primer plantejament de les normes del mètode van ser de Durkheim (1895) que considera els fets socials com a coses i els basa en els principis de la lògica.

Investigació no es el mateix que mètode, sinó que es més clar parlar de mètodes de investigació de les ciències socials i més concretament, de la metodologia de les ciències socials. Es comença amb una recopilació de dades i mitjançant un anàlisi d’aquestes dades es troba una hipòtesis. Aquest anàlisi sol començar  amb una simple analítica descriptiva i finalment amb prediccions sobre com serà el comportament dels fets en el futur i com una política social es desenvoluparà. De tot aquest procés en diem mètode científic o sociològic. Aproximadament la meitat del esforç del mètode sociològic es dedica a determinar teories i acceptar crítiques sobre fets socials i l’alta meitat, pràctica, consisteix en construir un model hipotètic i contrarestar-lo amb el treball,  per així finalment, establir noves teories. Si es descobreixen lleis sobre els fets, el procés estat complet.

Es important assegurar-se que la simulació del treball compleixi les seves pròpies lleis, així com també les ha de complir els mètodes de recopilació i anàlisi. Cal dir que els fets socials són molt diferents als fets físics ja que són considerats com coses. Els fets socials poden presentar una forma caòtica, a més a més evolucionen com un auto procés d’aprenentatge, la seva lògica pot ser difusa, l’observador pot distorsionar la realitat; la qual cosa explica que el mètode científic és el cas general per les ciències i la filosofia, també per les ciències socials però dins d’aquestes la sociologia per exemple no es totalment completa i te les seves propietats especifiques.

Les regles del mètode científic sociològic son:

-L’objecte d’estudi de la sociologia són els fets socials com les coses.

-Els fets socials són imposats exteriorment per les persones, objectes o els fenòmens socials que els provoquen.

També dins del mètode sociològic podem trobar mètodes qualitatius i mètodes quantitatius.

       
       La investigació qualitativa requereix entendre el comportament humà i les raons que el governen. A diferencia de la investigació quantitativa, la investigació qualitativa busca explicar les raons dels diferents aspectes de tal comportament. Dit d’una altra manera, investiga el perquè i el com es pren una decisió, el contrari amb la investigació quantitativa la qual busca respondre a preguntes com quan, on i com. La investigació qualitativa es basa en agafar mostres petites i observar grups de població reduïts com per exemple, els alumnes d’una classe.

Aquest mètode consisteix en descripcions detallades de situacions, esdeveniments, persones i comportaments que són observables. Introdueix el que els participants diuen, les seves experiències, actituds, creences, pensaments i reflexions  expressades tal i com les diuen ells mateixos.

Cook i Reichardt consideren mètodes qualitatius la etnografia, les entrevistes en profunditat, la observació i la investigació-acció. 

      La investigació quantitativa és aquella que mesura característiques o variables que poden prendre valors numèrics i s’han de descriure per facilitar la buscada de possibles relacions mitjançant l’anàlisis estadístic. Dins dels anàlisis quantitatius podem trobar una característica basada en el positivisme, la epistemologia, que es l’ efesis de la precisió dels procediments per la medició, així com la relació clara entre els conceptes i els indicadors amb els que es mesura. Una altra característica dels mètodes quantitatius és la selecció subjectiva dels indicadors de certs elements de processos, fets, estructures i persones. Aquests elements no conformen la seva totalitat, els processos i les persones són conjunts de partícules dels fenòmens relacionats amb l’observació. Sens dubte les noves tècniques quantitatives com l’anàlisi de les xarxes socials o els esdeveniments, aconsegueixen en certa mesura superar limitacions.

Característiques:

El mètode científic sociològic pot ser considerat columna vertebral de tota ciència. Segons Bertrand Rusell pot definir-se amb el mètode científic  la manera de observar aquells fets que permeten descobrir a l’observador les lleis que el regeixen. Per arribar a establir una llei científica existeixen tres etapes:

1-Obervar els fets significatius

2-Obtenir una hipòtesis que expliqui aquests fets.

3- Trobar conseqüències dels fets anteriors.

Els procediments que regeixen el mètode han anat evolucionant. L’activitat científica ha de estar inspirada per un conjunt de normes i principis morals (ethos). Els procediments científics varien de una ciència a una altra. Bunge planteja que els passos principals de l’aplicació del mètode científic són:

1-Enunciar preguntes ben formulades.

2-Arbitrar conjuntures fundades per contestar les preguntes.

3-Deribar conseqüències lògiques de les conjuntures.

4-Contrastar conjuntures.

5-Tèciniques de contrastació.

6-Dur a terme la contrastació per interpretar resultats.

7-Formular els problemes derivats de la investigació.

Tots aquests  procediments científics tenen com objectiu obtenir una sèrie de proposicions generals de caràcter teòric ordenats de manera lògica i que puguin ser comprovats empíricament.

Finalment, cal destacar els set passos explicats a l’aula, per a realitzar un anàlisis del mètode científic:

-Definir el problema.

-Conceptuar un marc teòric a partir de la literatura revisada.

-Formular una hipòtesis

-Determinar una metodologia apropiada per la investigació.

-Recopilar dades mitjançant la seva investigació.

-Anàlisis e interpretació de dades.

-Publicar els resultats.